• Imprimeix

Història del reconeixement social dels drets de la infància

Un llarg procés de legitimació social

'A fi que els nens i les nenes fossin considerats subjectes de drets, han hagut de transcórrer segles en què s'han patit les agressions a què han estat exposades generacions i generacions, de conductes aberrants que se'ls ha obligat a adoptar, d'explotacions degradants que han patit i d'entorns hostils en què els ha tocat viure, o els han condemnat a morir prematurament.'(Amnistia Internacional, 2005).

Ara bé, la història de la infància no pot limitar-se a una llista de barbaritats. Les agressions enunciades representen el conjunt de perills a què la infància ha estat exposada, però no és la realitat única i absoluta dels nens i les nenes en el procés de convertir-se en ciutadans de drets i deures.

La manca de drets i les agressions que en molts casos han patit no han impedit que, entre els adults dels quals depenen, i també de les institucions, sorgeixin sentiments de protecció i accions encaminades a millorar la situació individual i col·lectiva des que en tenim referències escrites.

De l'època romana al segle XVIII

Tant Philip Ariès com Lloid de Mausse (Siglos de Infancia,1962, i Història de la Infància, 1982) ens documenten la història de l'infanticidi com a pràctica social normalitzada fins al segle IV. Però sabem que l'emperador Trajà va crear, entre els anys 98 i 117, un asil 'per a nens alimentaris' amb l'objectiu d'evitar que els nens i les nenes fossin llançats al riu Tíber.

També tenim referència que l'any 374 ja existia una normativa que prohibia l'assassinat de nens i nenes a Roma, i l'Església catòlica va promoure al Concili de Vais la protecció dels infants a través de la comunicació i la recollida dels nens abandonats.

A l'època medieval tampoc no hi havia lloc per als nens i les nenes. L'abandonament i els maltractaments seguien sent pràctiques socials habituals, i sabem dels seus protectors que al segle IX les autoritats eclesiàstiques recomanen als pares no ficar-se al llit amb menors de tres anys per l'alt risc d'asfíxia que representa. Aquesta recomanació es va convertir en la primera regulació secular anglosaxona al segle XII: '... es castiga la mort per asfíxia dels nens i les nenes de la mateixa manera que els homicidis d'adult... ', i es recomana l'ús del bressol.

Neixen els primers hospicis on eren recollits els innumerables nens i nenes abandonats. Però la situació era tan greu que el papa Innocenci III va crear, l'any 1198, el torn (un mecanisme giratori col·locat a l’entrada dels asils que permetia deixar els nens i les nenes sense ser vist, preservant així l'anonimat).

A la infància desatesa, amb un total oblit, negació i relativització de les necessitats dels menors, l'acompanya el desenvolupament de legislacions proteccionistes (Ramon Llull, 1232-1315; Alfons X el Savi, 1221-1284; Erasme de Rotterdam, 1469-1536), no exemptes de l’autoritat absoluta de l’adult. No és fins al segle XVIII que les obres teòriques de J. J. Rousseau (1762) i de J. H. Pestalozzi (1746-1827) representen una fita fonamental en el descobriment de les necessitats específiques de la infància.

El segle dels infants

No és per casualitat que es coneix el segle XX com el segle dels infants.

Els avenços científics en psicologia, medicina i dret, amb les normatives de protecció específiques i les repercussions de les guerres mundials, afavoreixen el naixement, el 1945, de l’Organització de les Nacions Unides, que ordena, el 1946, la creació de l’UNICEF com a organisme encarregat de la defensa i la protecció dels drets de la població infantil.

Amb els antecedents de la Declaració internacional dels drets del nen de 1924 i la Declaració universal dels drets de l’infant de 1959, l’Assemblea General de les Nacions Unides, a la 44ª sessió del 20 de novembre de 1989, va adoptar, per unanimitat, la Convenció dels drets dels infants, un tractat universal obligatori que reconeix els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals dels nens i les nenes. És a dir, reconeix l’infant com a subjecte actiu de drets i deures, i no com a mer objecte passiu de drets que cal protegir.

Seguint la interpretació que fa Amnistia Internacional, compartim que arribar fins al moment present ha estat el resultat de segles d’avenços que s’han accelerat en poc temps.

Un avenç desigual

Però aquest és un avenç enganyós i desigual. Mentre que una part de la infància ha aconseguit dignitat, respecte i accés a uns recursos dels quals ens hem d’alegrar, una altra part segueix en un passat indigne, no només sumida en la pobresa, sinó en molts casos sotmesa a la més vil explotació (emocional, laboral, sexual...). Gran part de les pitjors brutalitats de la història encara existeixen avui en dia, i nens i nenes de diferents parts del món les pateixen.

La realitat ens diu que cal seguir celebrant el Dia Universal de la Infància, i que cal conèixer la història per construir un present més digne.

Ens apuntem a transformar la realitat, i, per tant, a promoure l’accés a la cultura i a un nivell de vida digne de tots el nens i les nenes, com a primera mesura per facilitar que tots els seus drets siguin respectats. Correspon a tothom aconseguir que aquesta aspiració es materialitzi i deixi de ser un somni.

Data d'actualització:  09.12.2009